Josefina Villena
A la tornada del nostre viatge de cooperació, algunes persones del nostre entorn ens demanen: val la pena l’esforç, la inversió en temps de les teves vacances, la dedicació a una tasca que sembla ser com tirar una gota d’esperança i un poc de claredat dins un oceà d’injustícia i de foscor? Què vol dir ser “cooperant” en aquests temps de crisi capitalista?
Bona excusa per reflexionar tot el que hem viscut: Quines són les raons profundes que motiven als mestres de sa nostra comunitat a anar a compartir coneixements amb mestres de països pobres, físicament tan llunyans? Com és que persones joves –no és el meu cas- que tenen avui en dia la gran sort, facilitat i llibertat d’anar, venir i veure la gran diversitat del món, de conèixer tot tipus de personatges, cultures i meravelles pel seu compte .. de cop i volta decideixen experimentar, i moltes d’elles repetir, una experiència d’aquest tipus?
En primer lloc, un viatge d’aquestes característiques resulta una vivència única i extraordinària de creixement personal i professional. No es tracta d’un viatge qualsevol d’anar a observar, tornar i mostrar fotos. Quan viatgem estem acostumats a fer de “guiris”, a mirar sa realitat des de l’òptica de la càmera fotogràfica. No hi ha cap tipus de compromís. Quasi bé no hi ha intercanvi de diferents formes de ser ni de mirar sa realitat.
En aquest cas no és així. L’actitud del mestre cooperant és la d’una persona que vol sentir-se del país al qual ha decidit anar a compartir coneixement amb altres persones que treballen en un món educatiu molt diferent al seu i que l’esperen, li mostren, li parlen en un idioma que s’entén i que generosament donen en la mesura del que reben. És una entrega recíproca, solidària, dins la qual noltros sortim més que beneficiats.
Per una altra banda, la realitat llatinoamericana ens obliga d’entrada a fer una anàlisi retrospectiva de les nostres arrels comuns perquè els lligams estan presents en la història, en l’idioma, en l’arquitectura, en els menjars, en els costums ... en realitat resulten ser més properes del que pensàvem. Ens sentim més implicats degut a les nostres semblances comunes. També per una història d’injustícia, un present imprevisible i un futur d’incertesa. Resulta que és un bany d’humilitat i una cura d’eurocentrisme.
Tal i com està el món i l’evolució dels esdeveniments de la crisi capitalista, que està afectant directament i ara més que mai la sort del seu destí, els països llatinoamericans necessiten d’una profunda revalorització per part nostra. Necessiten urgentment un canvi de mirada i la posada en pràctica de la nostra capacitat d’empatia i del funcionament de la “teoria del mirall”: Què passaria si jo fos un mestre peruà?
Aleshores, els mestres cooperants hem de defensar un model de co-desenvolupament entès com a un desenvolupament que genera desenvolupament. Per tant, com diu en Sami Naïr, ja és hora de distingir entre aquest concepte i la mera cooperació internacional. Es tracta de dos models diferents. La cooperació no suposa una finalitat en comú; és conjuntural, específica i unilateral. El codesenvolupament produeix conseqüències estructurals que afecten la finalitat de les relacions entre les dues parts implicades. Aquesta noció s’oposa al desenvolupament capitalista clàssic, que produeix subdesenvolupament o un nul desenvolupament.
Aquestes nocions, són fruit la reflexió sobre els conceptes expressats al Seminari Internacional que vam tenir l’oportunitat d’assistir amb el nom de “Pedagogia crítica. Per una educació popular, sempre”, a la ciutat de Lima, a partir dels quals hem pogut observar les diferències ideològiques que afecten a l’educació entre el nostre context i l’altre. Els mestres peruans segueixen les línies pedagògiques marcades per en Paulo Freire perquè en aquell context, ara més que mai, encara tenen vigència. En Peter Mac Laren, de la Universitat de Califòrnia, un dels màxims exponents de la Pedagogia crítica, es va presentar com a provinent dels “budells de la bèstia”, per alertar els mestres dels perills de la crisi neoliberal i els seus efectes als països centrals i dependents.
Les conseqüències ja les hem pogut comprovar: pobresa estructural, assentaments inhumans als voltants de la ciutat de Lima, fillets treballadors en edat escolar de primària a la ciutat de Puno, centres escolars sense recursos i mestres desmotivats per la manca de reconeixement social i institucional. Tot això ens ha fet valorar molt més el que hem guanyat aquí amb el nostre esforç: la dotació de ses nostres aules, els recursos humans dels quals disposem, la formació permanent del professorat que tenim i a vegades menysvalorem, els grans avanços sindicals ... etc.
Sí que val la pena l’esforç, sempre que la intenció sigui la de compartir i intercanviar coneixement i experiències diverses per al creixement mutu i sempre que hi hagi la intenció comuna de reconèixer-nos en els nostres trets culturals llatinoamericans per continuar sempre endavant.
Bona excusa per reflexionar tot el que hem viscut: Quines són les raons profundes que motiven als mestres de sa nostra comunitat a anar a compartir coneixements amb mestres de països pobres, físicament tan llunyans? Com és que persones joves –no és el meu cas- que tenen avui en dia la gran sort, facilitat i llibertat d’anar, venir i veure la gran diversitat del món, de conèixer tot tipus de personatges, cultures i meravelles pel seu compte .. de cop i volta decideixen experimentar, i moltes d’elles repetir, una experiència d’aquest tipus?
En primer lloc, un viatge d’aquestes característiques resulta una vivència única i extraordinària de creixement personal i professional. No es tracta d’un viatge qualsevol d’anar a observar, tornar i mostrar fotos. Quan viatgem estem acostumats a fer de “guiris”, a mirar sa realitat des de l’òptica de la càmera fotogràfica. No hi ha cap tipus de compromís. Quasi bé no hi ha intercanvi de diferents formes de ser ni de mirar sa realitat.
En aquest cas no és així. L’actitud del mestre cooperant és la d’una persona que vol sentir-se del país al qual ha decidit anar a compartir coneixement amb altres persones que treballen en un món educatiu molt diferent al seu i que l’esperen, li mostren, li parlen en un idioma que s’entén i que generosament donen en la mesura del que reben. És una entrega recíproca, solidària, dins la qual noltros sortim més que beneficiats.
Per una altra banda, la realitat llatinoamericana ens obliga d’entrada a fer una anàlisi retrospectiva de les nostres arrels comuns perquè els lligams estan presents en la història, en l’idioma, en l’arquitectura, en els menjars, en els costums ... en realitat resulten ser més properes del que pensàvem. Ens sentim més implicats degut a les nostres semblances comunes. També per una història d’injustícia, un present imprevisible i un futur d’incertesa. Resulta que és un bany d’humilitat i una cura d’eurocentrisme.
Tal i com està el món i l’evolució dels esdeveniments de la crisi capitalista, que està afectant directament i ara més que mai la sort del seu destí, els països llatinoamericans necessiten d’una profunda revalorització per part nostra. Necessiten urgentment un canvi de mirada i la posada en pràctica de la nostra capacitat d’empatia i del funcionament de la “teoria del mirall”: Què passaria si jo fos un mestre peruà?
Aleshores, els mestres cooperants hem de defensar un model de co-desenvolupament entès com a un desenvolupament que genera desenvolupament. Per tant, com diu en Sami Naïr, ja és hora de distingir entre aquest concepte i la mera cooperació internacional. Es tracta de dos models diferents. La cooperació no suposa una finalitat en comú; és conjuntural, específica i unilateral. El codesenvolupament produeix conseqüències estructurals que afecten la finalitat de les relacions entre les dues parts implicades. Aquesta noció s’oposa al desenvolupament capitalista clàssic, que produeix subdesenvolupament o un nul desenvolupament.
Aquestes nocions, són fruit la reflexió sobre els conceptes expressats al Seminari Internacional que vam tenir l’oportunitat d’assistir amb el nom de “Pedagogia crítica. Per una educació popular, sempre”, a la ciutat de Lima, a partir dels quals hem pogut observar les diferències ideològiques que afecten a l’educació entre el nostre context i l’altre. Els mestres peruans segueixen les línies pedagògiques marcades per en Paulo Freire perquè en aquell context, ara més que mai, encara tenen vigència. En Peter Mac Laren, de la Universitat de Califòrnia, un dels màxims exponents de la Pedagogia crítica, es va presentar com a provinent dels “budells de la bèstia”, per alertar els mestres dels perills de la crisi neoliberal i els seus efectes als països centrals i dependents.
Les conseqüències ja les hem pogut comprovar: pobresa estructural, assentaments inhumans als voltants de la ciutat de Lima, fillets treballadors en edat escolar de primària a la ciutat de Puno, centres escolars sense recursos i mestres desmotivats per la manca de reconeixement social i institucional. Tot això ens ha fet valorar molt més el que hem guanyat aquí amb el nostre esforç: la dotació de ses nostres aules, els recursos humans dels quals disposem, la formació permanent del professorat que tenim i a vegades menysvalorem, els grans avanços sindicals ... etc.
Sí que val la pena l’esforç, sempre que la intenció sigui la de compartir i intercanviar coneixement i experiències diverses per al creixement mutu i sempre que hi hagi la intenció comuna de reconèixer-nos en els nostres trets culturals llatinoamericans per continuar sempre endavant.
No hay comentarios.:
Publicar un comentario
Moltes gràcies per intervenir amb el teu comentari